Perplexe, indignat, espantat...
Avui he rebut la notícia que l'Hospital de dos de Maig tanca les seves portes de forma imminent. Acomiadant, d'aquesta manera 400 treballadors, al marge de la població que n'era beneficiaria dels seus serveis, i que ara hauran d'ésser derivats a altres centres.Es comenta que darrera d'aquest tancament hi ha interessos immobiliaris, ja que la Creu Roja és propietària de l'edifici.Qui n'és el responsable d'aquestes decisions? No és pas el primer centre que es tanca, i molt menys el primer que acomiada un número ingent de persones.Aquest any, i més després de les darreres eleccions, i la política de retallades sistemàtiques de l'actual govern, és el primer que sento por. Por de perdre la feina, i por de no poder donar als meus fills allò que necessiten.I es que la crisi no s'està cobrant víctimes directament relacionades amb la caiguda dels mercats. Sinó que ara, el torn li ha tocat a la sanitat. Impensable!!!
Tinc la sensació d’estar vivint l’altre cara de la moneda. De la mateixa manera que fa uns anys, tot creixia de manera desproporcionada i sistemàtica (preus). Ara, no només segueixen pujant, sinó que no contents amb seguir amb la congelació de salaris, ens els disminueixen, i els acomiadaments i tancaments són a l’ordre del dia.
Les retallades pressupostàries cauen al damunt d’uns directius mediocres que no saben gestionar els recursos de que disposen. Han de presentar números verds, i opten sí o sí, per la sortida ràpida i fàcil. La davallada d’activitat, el tancament d’unitats assistencials, les baixades de sous, i la no renovació de contractes.
Sense tenir en compte altres alternatives d’estalvi que òbviament no generen una variació numèrica tant espectacular. I que, malauradament, com no són de comprensió automàtica i la seva correlació econòmica no és tant directe com la de les retallades. Impliquen un esforç intel·lectual per tal d’elaborar-les i posar-les en pràctica, que els nostres directius no estan disposats, i em temo que en molts casos, ni capacitats per a fer.
Això sí, seguim observant mostres de malbaratament de recursos per part dels nostres polítics.
Vivim en un escenari on la por és al carrer, el descontent és general, i les perspectives de futur... Fosques.
He iniciat molts escrits, intentant fer una reflexió, sempre des del meu humil punt de vista, sobre com en els darrers 10-15 anys s’han anat succeint una sèrie de conductes, les quals ens han dut a l’actual situació econòmica. Sempre des del punt de vista del treballador que veu com (va ser el nostre cas), inicia la seva vida en parella sense un duro a la butxaca, i amb més il·lusió que sentit comú, se’n va a viure de lloguer.
70.000 pts, per un pis lleig de nassos, però al cap i a la fi, el nostre niu. Varem iniciar la cerca amb un pressupost de 50.000 pts (jo en cobrava 149.000). La meva dona, una mica més, ja que al fer substitucions, li descomptaven només un 2%. Els de 50.000 eren inhabitables, i per això, en veure aquest, no ens ho varem pensar massa.
6 mesos més tard, i veient com anava el tema de les hipoteques, ens vam decidir a comprar-ne un. I el vam trobar. 60m2, 3 habitacions i una terrasseta petita, però més que suficient per a nosaltres dos.
I així varem accedir al nostre status d’hipotecats fins la jubilació. 15 Milions a pagar en 30 anys. Quina babaritat!!! Ja ens en sortirem? Ens preguntàvem.
Doncs sí, i no me’n penedeixo pas d’haver donat aquell pas. Ara, paguem poc més de 400 EUR d’hipoteca, i el nostre sou fa que a casa entrin poc més de 2500 EUR. Més que suficient per a viure sense preocupacions, oi? Més que suficient, si la societat on vivim, no és escollit el camí del malbaratament i el creixement sistemàtic. Tot s’apuja desproporcionadament, menys la riquesa del país. La riquesa real, no aquesta sobrevaloració virtual de tot allò que ens envolta en funció dels interessos especuladors de constructors, promotors, bancs, polítics, etc.
De cap manera vull entrar a fer una valoració econòmica que ni em correspon, ni en sé. El que sí m’agradaria transmetre, són les petites reflexions que durant aquests anys m’he anat fent, des del sentit comú, les quals, ara troben resposta en el caos.
El primer que em va cridar l’atenció fou la manera en que s’apujava el preu de la vivenda. Com podia ser? No feia ni tres anys que havíem comprat el pis, i se’n venien a la mateixa finca a més del doble del que havíem pagat nosaltres. Òbviament, els sous no seguien la mateixa tendència, en fi...
La gent jove s’hipotecava fins a 40 anys, havia la possibilitat de subrogar a la descendència... Fórmules realment esperpèntiques per tal de seguir alimentant la fam de la totxana.
I a tota aquesta bojeria, se suma l’entrada de l’Euro. Primer em va sobtar, i molt, que desapareguessin les monedes dels diferents països. Tant homogènies són les economies dels estats membres, com per a poder suportar una moneda única? Jo, amb els meus nuls coneixements sobre economia, no ho podia entendre. I encara menys, el que va passar quan es va posar en marxa la moneda europea. La sistemàtica tendència a l’arrodoniment.
Som un país d’ignorants? De delinqüents de mena? O simplement ens deixem dur per les onades que ens toquen, ens duguin on ens duguin?
Equiparar 1 Euro a 100 pts, significava pujar un 66% el preu de tot allò que de manera fàcil (no sé si conscient, o inconscientment) es va fer de manera sistemàtica en la majoria de productes, sobretot els de consum quotidià. En 4 dies, el poder adquisitiu de la oblació va baixar, què? Un 66%. Òbviament no tinc dades, però la meva percepció era aquesta.
I al marge de la bufetada arrodonidora del canvi de moneda, els preus... Seguien pujant. Els sous també, tot s’ha de dir, però no al mateix ritme.
I miro el meu entorn. La gent ven els pisos per a comprar-ne un de més gran... Mil·lionades insuportables, però els bancs... Sembla que regalin els diners. Viatges, cotxes... Tothom paga a plaços... Algun dia petarà tot això, he pensat sovint. No hi ha societat capaç de suportar l’encariment sistemàtic dels seus bens i recursos. L’endeutament de la seva població, i la necessitat vital del consum ininterromput, per tal de no aturar la producció, i seguir alimentant el sistema.
Jo, mai he tingut tarja de crèdit. Per a què la vull? Guanyo un sou, el qual he d’ésser capaç d’administrar per a arribar a final de mes. Tinc un pis que no acabaré de pagar fins que tingui 60 anys. Puc afirmar que no he estirar mai el braç més que la màniga, i tot i amb això... Ara em sento ofegat. Escanyat per l’extorsió governamental. Parlen d’estalvi, però ens estan robant. Estan fent pagar als contribuents, la seva mala gestió. La seva borratxera de poder, d’especulació. Estatus al qual no volen renunciar de cap de les maneres, y nosaltres hem de suportar.
Hem d’aguantar que ens baixin el sou de forma gratuïta. Que estiguin enfonsant la sanitat d’aquest país. Hem d’afrontar l’encariment de tot allò que consumim, que s’estigui destruint el nostre mitjà de subsistència (el treball), i que alhora, no es garanteixi l’assistència de la població en matèria de salut, educació o vivenda.
Apareix un moviment de gent indignada. N’hi ha tants d’indignats... Però... Aquesta societat tot ho fagocita. I quan hi ha quelcom que amenaça la supervivència del sistema, o ho integra, o simplement ho destrueix, Però... I quan és el mateix sistema el que falla. Llavors què. Què s’ha de fer.
José Lius Sampedro ja avança que el sistema capitalista és acabat. Intentar eternitzar un sistema que es fonamenta en el consum de recursos limitats... No té sentit. I a sobre, pel camí, els qui maneguen els fils, a enriquir-se.
De vegades, em sento emmirallat amb les societats feudals de l’edat mitjana. Em sento un esclau més. Diferent de qui a canvi de sostre, menjar i protecció, treballava la terra del senyor que se n’enriquia. “Los siervos de la gleba”, en diuen. De vegades, de debò que mi sento.
Altres, sembla que formo part d’un escenari totalment artificial, on m’ha tocat donar vida a un personatge immers en una comèdia global. És com Matrix, o si ho preferiu, sóc una ombra dins la caverna de Plató.
Sigui com sigui, me’n sento presoner. No en veig la manera d’alliberar-me, i tinc por. Tinc por de no poder seguir jugant la partida, tinc por de no poder seguir formant par de tot això. I es que si no juguem, no tenim dret a viure.
